Xavier Hita Canela

Per realitzar la primera PAC he anat fins a la sala d’exposicions KBr de la Fundació MAPFRE especialitzada en fotografia. En entrar de seguida te n’adones que és un espai molt diàfan, és a dir, l’espai en si ja forma part del plantejament de la distribució. En tenir aquesta sensació d’espai desperta una sensació innata d’explorar i de mirar a dreta i esquerra cap on anar. És aquí on entre en joc dos dels elements que penso que són principals en aquest entorn. La senyalística i el camí que és dirigit, però indirectament.

Un cop a dins, la primera sala és una sala petita, no massa gran, que és la recepció i una llibreria, tot totalment obert, sense portes i amb aquesta llibertat d’exploració sempre present. Pots explorar llibres i també pot veure el primer senyal que et convida a pujar unes escales. Com si es tractés d’un joc d’ordinador que has d’anar passant pantalles per seguir evolucionant en el joc, en aquest cas, amb l’exposició.

Just al costat de les escales, apareix aquest primer senyal. No hi ha més opció que seguir les indicacions. Cap possible confusió, ja que l’espai mateix convida a seguir el camí. De la mateixa manera que l’espai és neutre i diàfan, el disseny dels senyals segueix aquesta mateixa línia. Són senzilles, clares i no deixen cap espai al dubte o a la interpretació. No hi ha cap adornament de més, només el que és estrictament imprescindible. Per indicar les sales d’exposicions, apareixen anomenades com a espai 1 i espai 2, de la mateixa manera amb l’auditori i, per contra, com restant-li importància o deixant-lo en un segon pla, apareix una petita icona indicant el lavabo. Em sembla interessant la reflexió de per què no apareix també escric la paraula «lavabo». Com comentava, penso que es pot deure a una qüestió d’extreure el lavabo del context expositiu, com si pertanyés a un altre àmbit. Finalment, una petita fletxa, situada a prop de l’accés de l’escala marca la direcció de pujada.

Un cop a la part superior de les escales, al segon pis de l’edifici, trobem un altre cartell. Mateix sistema, cartell imprès directament a la paret, sense cap marc, només espai en blanc. De la mateixa manera que l’anterior cartell, aquest jeràrquicament mostra un zero, per indicar la planta que accediràs si segueixes les indicacions i què hi trobaràs, amb paraules, podem llegir, Llibreria i Taller. Amb icones, punt d’informació, taquilles, lavabos i la icona de minusvàlids. Aquesta icona, no tinc clar si pertany a un lavabo especial per minusvàlids o bé, que hi pot haver un accés per minusvàlids, de totes maneres, la fletxa, marca la indicació inferior.

Un cop a la primera planta comença l’exposició. A l’entrada apareix un altre cartell dirigint i alhora informant quines són les exposicions.

La llum és molt tènue i l’espai comença amb una petita sala, com si fos una petita recepció. Un primer espai, amb una gran fotografia i un text explicatiu a tall d’introducció. Trobo molt interessant l’absència de senyals que indiquin on comença l’exposició i per on segueix. Penso que en aquest cas, les fotografies i com estan situades, tenen com una funció senyalèctica. En el cas de la fotografia inferior, la mida de la fotografia juntament amb el text explicatiu, indirectament assenyalen per on hem de començar el circuit.

Un cop davant d’aquesta primera fotografia que dona entrada a l’exposició, podríem pensar que una sèrie d’indicacions, com fletxes, indicaria quin ha de ser el recorregut per veure l’exposició. En cap moment hi ha cap indicació, senzillament, puc observar com les diferents persones van movent-se intuïtivament pels diferents espais, seguin un ordre de prioritzar el sentit dret. És interessant veure com de forma intuïtiva la gent obeeix a prioritzar la dreta per veure l’exposició, seguint el sentit de dreta a esquerre.

En aquesta introducció, prèvia a la sala gran, trobem un petit racó amb un grup de fotografies, un cop explorades, observo com tothom va seguint un mateix patró de moviment.

Un cop a dins de primera de les dues sales grans, puc escoltar com una persona proposa a la resta de companys del seu grup un recorregut: «què us sembla si fem primer aquest tram exterior, fent la volta i després mirem la part interior?» Aquest comentari em va semblar molt eloqüent, donat que jo estava prestant atenció als senyals i com es comportava la gent en interactuar en l’espai. Això em porta a la reflexió que tan important són els senyals com l’absència d’elles. Potser, el que cal és saber mesurar quan i on disposar-les i també, quin ha de ser el propòsit final que volem generar en un determinat espai i en una determinada gent.

Cada quadre també presenta un petit cartell, que no deixen de ser com senyals, tenen la finalitat d’explicar, d’ensenyar una part més d’allò que presenta la fotografia.

M’agrada observar com tot, cartells, senyals, espai… segueix com un patró similar, com si es volgués crear una atmosfera. Els cartells juguen com els senyals, amb espai en blanc. A dalt, títol de l’obra, acompanyat d’una breu icona d’un auricular i un número, per escoltar una descripció més extensa de la peça.

Finalment, la següent fotografia m’ha semblat molt il·lustrativa. Trobo interessant com marca la direcció que ha de seguir el visitant sense cap mena de fletxa que marqui el camí. Sovint, el primer recurs que ens pot venir al cap per indicar el sentit que ha de seguir és utilitzar la fletxa, però existeixen altres formes de senyalèctica, a vegades de manera indirecta, que tenen el mateix resultat, però sense que l’usuari senti que li estan marcant massa el camí.

És interessant veure com sense cap senyal, només amb la infografia que trobem a la paret, encapçalada pels anys, observo com les persones van seguint el circuit que marca la lògica. Un cop més, dins de les sales d’exposicions, no hi ha cap indicador de direcció, més enllà de les obres exposades.

Un cop realitzat tot el recurregut de l’exposició he trobat molt interessant trobar pocs senyals. Certament esperava veure més indicacions per orientar al visitant sobre quin és el recurregut òptim per veure l’exposició, però la sensació que tinc i és la mateixa que he pogut comprovar amb la resta de visitants, és precissament que aquesta sensació és buscada. Penso que els senyals tenen la finalitat de portar-te a l’entrada i a la sortida de l’exposició. Un cop a dins es tracta d’explorar, que el visitant tingui la llibertat de moure’s com vulgui per dins de les sales.  Alhora, també he pogut comprovar com algunes de les fotografies tenen una funció de senyal, de crida. És a dir, una fotografia més gran dona orientació al visitant, és un punt de trobada on començar a caminar.